Gonnosfanadiga

No teneus nobas seguras po su chi pertocat is originis de Gonnosfanadiga. Is studiosus chistionant de 7000 annus fait, candu nc’est stètiu su primu insediamentu de is neoliticus in Sardìnnia e pròptiu una cantidadi manna de repertus archeològicus, agataus in d-un’àrea matuchedda chi est aìnturu de sa làcana intra Biddexidru e Arbus, iat a depi essi de cussu periudu. Puru su sentidu de su nòmini no est craru meda: segundu Wagner Gon(n), sa primu parti de su nòmini, bolit nai “cùcuru”, ma àterus pentzant chi Gonnos tengat un’origini nuragica. Carta Raspi, giai chi s’arrexini Gon(n) est spainada meda me is biddas de sa Sardìnnia (Goni, Gonnesa, Gonnosnò etc.), pentzat chi Gonnos sia stètiu betiu de sa Grecia e chi bollat nai “origini, nàscida, arremporiu o eredeu”. Sa segundu parti de su nòmini, Fanadiga, chi est nàscia prus a tradu, esistiat giai comenti sartu, terra fanatica, nòmini imperau giai de is arromanus po sa presentzia acanta de calincunu fanum (tèmpiu).
Sceti cun sa dominatzioni spanniola, cumentzada in su 1479 e acabada faci a sa metadi de su Sescentus, Gonnosfanadiga est nomenau in documentus anca si chistionat de sa vida de sa bidda. Su prus de sa genti de sa bidda sighiat sa terra e teniat animalis: crabas, porcus, burrincus, brebeis, bois e abis puru. Gonos fanadiga o Gonus fanadiga faiat parti de su marchesau de Quirra, su prus mannu de s’ìsula, pratziu in distretus. Cun s’arribu de is Savoias, sa situatzioni de sa genti, chi asuta de is spanniolus fut lègia, est melliorada aici meda ca, de su 1688 a su 1728, sa popolatzioni est crèscia de unu tertzu. Gonnosfanadiga est diventau comunu indipendenti in su 1838, in s’annu chi su stadu sabàudu dd’at arriscatatu. Sa stòria de su Noixentus est sinnada de un’acuntèssiu lègiu meda po totu sa bidda. In s’interis de sa segundu guerra mondiali, su 17 de friaxu 1943, sa bidda est stètia bombardada de is americanus; nci funt stètius prus de centu cìvilis mortus e unus cantu ofèndius e strupiaus de is esplosionis. Custu eventu lègiu, ancora no est crara sa nexi, avolotat sa memòria de sa genti de sa bidda.

Sa miniera de Pedra Pìbera est unu bellu esèmpiu de archeologia industriali. Nàscia in sa primu perra de s’Otuxentus, est su giacimentu sardu prus mannu de lapis nieddu, ma dd’ant serrada me is annus Cincuanta po mori de un’impiticamentu de sa domanda de su minerali bogau. Oi s’àrea, imbussada de padentis de ìlixi e suèrgius de una pariga de cent’annus, est unu de is parcus comunalis prus mannus de sa Sardìnnia. Is fràigus de sa miniera, chi su Comunu de Gonnosfanadiga at arrangiau de pagu, oi funt  imperaus po fai cunvènnius o dònnia tanti, aculli mostras.Su parcu est una de is gennas prus mannas po intrai a su monti Linas, a traessu moris ancora arestis.
Su fràigu de su Monti Granaticu, in su coru de sa bidda, acculit un’arrica colletzioni de is animalis de su monti Linas. Innìa si podint mirai prus de centu animalis e, gratzias a duas postatzionis interativas, est possibili intendi is sonus de sa natura de su Linas.

De importu mannu funt puru is crèsias de Santa Barbara e de Santa Severa.
Sa crèsia parrochiali de Santa Barbara tenit unu campanili, artu prus de otu metrus, chi fut su logo prus artu de innui castiai totu sa baddi de asuta. A sa crèsia – chi teniat sa primu pranta in stili goticu chi fut de su 1300, agoa mudada in su 1600 e un’àtera borta ancora, in su 1900 candu est stètia torrada a fai sa crabertura a tègula marsilliesa e ant allonghiau su campanili – ndi dd’ant pesada in su matessi logu anca nci fut Sant’Antoni de su fogu (sèculu ses-seti apusti de Cristu) e si pentzat chi siat sa prus bècia de sa bidda. Si creit ca s’acuasantera, chi oi est a sa dereta de sa genna principali de sa crèsia, fessat parti de cudd’àtera.
Sa patrona s’afestat siat cun d-una festa religiosa, ingollendi a prucessioni sa stàtua sua intra is bias de sa parti bècia de sa bidda, siat cun spetàculus folkloristicus e bobois. In prus a sa festa de su 4 de paschixedda, de pagu est stètia torrada a scoberri sa festa de Santa Barbara de s’istadi, chi si fait in su mesi de axrolas cun d-una prucessioni a Pedra de Pìbera.
Sa crèsia prus stimada de is gonnesus, est cussa de Santa Severa, santa arromana martirizada acanta de Civitavecchia. Sa crèsia in su sartu, pesada forsis in s’annu milli (segundu calincunu in su periudu paleocristianu, sèculu cuàturu-cincu apusti de Cristu) e arrangiada in su Setixentus, si pesat in d-unu cùcuru a sud-ovest de sa bidda, àrea anca est stètiu agatau unu campusantu arromanu innui ddoi at tumbas stuvadas in s’arroca de granitu. Diversas funt is legendas e is credentzias popularis alliongiadas a sa santa: in calincuna de custas si podit biri sa devotzioni chi is gonnesus ant sèmpiri tentu po s’acua, forsis po mori de is mitzas chi nci funt in su territòriu e chi funt sèmpiri stètias beni sighias de sa genti. Santa Severa, po nai, benit pregada candu nc’est sicidadi giai chi si pentzat ca su tocai sa stàtua cun sa manu, portit temporadas; in prus, segundu una legenda antiga, chi sa stàtua pitica e prus antiga de sa santa benit trantzia de su logu suu, unu nìciu apitzus de s’altari, si ndi pesat tempu malu. Sa festa po sa Santa incumentzat su mericeddu de Pasca Manna cun d-una prucessioni chi portat sa stàtua de sa santa (chi est in sa crèsia de su Sacru Coru) finas a sa crèsia in su sartu. S’incras, sa stàtua, acumpangiada de sa banda musicali e de is devotus, torrat a sa crèsia de su Sacru Coru innui abarrat finas a sa Pasca Manna de s’annu chi benit. In sa festa si faint cantus e baddus, e no amancat mai su tiru a piatellu.
De importu mannu est puru sa crèsia de su Sacru Coru, fata de s’ingennieri de Casteddu Ernesto Ravot me is primus annus de su noixentus apitzus de is arrestus de sa crèsia de Sant’Elia, chi fut de su setixentus. Sa crèsia prus noa est cussa intregada a sa Beata Vergini de Lourdes, cunsacrada in su 1970 e pesada in sa parti bàscia de sa bidda innui nci fiat ancora sartu. Po sa santa, s’ùrtimu domìnigu de cabudanni, si fait una festa cìvili e religiosa.

Gonnosfanadiga est nodia meda po s’ollu a livellu natzionali (biei Sa citadi de s’ollu). A parti is olias cunfitadas, chi funt meda bonas, sa coxina locali est sa tìpica campidanesa. Nodia meda est sa petza de porcu, su sartitzu e su sanguneddu, is prosciutus, sa panceta, su sùmini e sa mustela de atiga traditzioni gonnesa. Su pani puru, fatu de manus abistas, est bonu meda. Gonnosfanadiga est intra is fondadoris de sa “Città del pane”. Is seti forrus de pani chi nci funt in su comunu, dònnia dii ndi sforrant giai otanta cuintalis, ma sceti noi serbint po sa bidda, totu s’àterus funt po is Provincias de su Mediu Campidanu, de Aristanis e de Casteddu. Intra su pani tìpicu de Gonnos arregordaus sa moddixina, su civraxu, su cocoi, sa pillunca e sa lada. Sa sagra de su pani tìpicu, chi si fait intra maju e làmpadas, tenit s’intentu de promovi custa traditzioni locali chi at arriciu riconoscimentus finas in àteras regionis de s’Itàlia.
De importu mannu funt puru is bobois e su meli, imperau sèmpiri de prus po una dieta sana. Intra de sa produtzioni, luxit sa de su tzafaranu – “s’oru arrùbiu” –coltivau e produxu in su territòriu.

A parti is festas giai naradas, nci ndi funt àteras puru.
Si cumentzat su 5 de gennaxu cun s’Atòbiu de is befanas de su Mediu Campidanu, un festa origiginali cun mùsica, baddus, provas de abilidadi, spassiu mannu, arregallus po is pipius e unu cuncursu de bellesa anca bincit sa befana prus lègia, prus stramba e cussa prus sexy.
Su 17 de gennaxu s’afestat Sant’Antoni de su fogu in sa crèsia parrochiali de sa Madonna de Lurdes. Is ritus religiosus sighint a merì: s’alluit su fogu, ddu benedixint e si tastant durcis tìpicus de innoi. A s’acabu de maju s’afestat sa Madonna de sa saludi in sa crèsia de su Sacru Coru. Meda bella est sa prucessioni de is fedelis acumpangiada de is cuaddus cuncordaus a festa e is giu de is bois. A cabudanni Santu Sidoru benit afestau in totus is crèsias de sa bidda cun missas, prucessioni me is bias sa bidda e, a merì, si tastant is durcis sardus. Nodia meda est, comenti in medas àteras biddas de sa Sardìnnia, sa traditzioni de su trigu cotu - su candeberi – aprontau e donau de sa Pro Loco a totu sa genti po annu nou. Su trigu benit cotu in d-una pingiada po unus cantu de oras, a pagu a pagu, e acumpangiau cun meli o prusaprestu cun sa saba.
Medas funt is manifestatzionis sportivas e naturalisticas chi si faint in su Monti Linas; funt de dònnia manera: de importu po sa geologia, po is animalis, po is froris e po sa stòria minerària. Pruschetotu duas manifestatzionis, a carateri regionali e natzionali, tzerriadas “Mountain bike monti Linas”, si faint intra abrili e làmpadas e lòmpint finas a is cùcurus prus artus de su monti. In prus, dònnia annu, Gonnofanadiga e àterus comunus, faint in maju, sa “Festa de sa montannia”, una passillada in su monti Linas chi pinnicat totus is chi amant su monti. E ancora, passilladasa a cuaddu cun atòbius regionalis (làmpadas), e provincialis (ladàmini) intra su padenti de Pedra de Pìbera finas a Punta Pedra de sa mesa, sa punta prus arta de su monti de innoi si podit castiai una parti manna de sa Sardìnnia.

Po ndi sciri de prus
Su nuraxi de Santu Cosumu
Sa tumba de Santu Cosumu, narada puru Gruta de Santu Giuanni, est in sa localidadi de Santu Cosma e est de s’edadi de su brunzu mesanu, intra s’acabu de su sèculu cuìndixi e de su catòdixi Innanti de Cristu.
Est fata a tellas de granitu incarreradas. Tenit una faciada a mesu circu de 26 metrus innui s’aberit s’intrada a sa tumba chi, in totu, est giai de 20 metrus, fadendindi una de is prus mannas de sa Sardìnnia. Su circu est fatu de pedras incarreradas e de tellas fichias in sa terra, e cun sa forma particolari, serrat un’àrea manna meda chi est ananti a sa tumba, innui, fortzis, si fadiant ritus sacrus. Un’importu mannu depiat tenni su fogu chi beniat allutu me is medas circus de pedras chi nci funt in custu situ. S’aposentu de s atumba est ingiriada a foras de una carrera de pedras.
In s’àrea anca est sa tumba ddoi at medas arrestus de s’edadi nuragesa. Me is sgavus archeològicus de su 1981, sighius de su professori Giuanni Ugas, ant agatau arrogus de cicaronis a tirixeddas, una tassa a truncadura de ou cun d-unu stampu po su didu, ses strexus (dus intreus e cuàturu arogaus) afrorigiaus in sa parti de pitzus calincunu a triangulus, àterus a tiras verticalis, e puru a scachiera cun cuadraus lisus e a tiras cun su pètini.
Aìnturu de s atumba ant agatau partis de cannacas de imbirdi de unus cantu de coloris e una “pastìllia” birdi craru chi, segundu su professori Giuanni Lilliu, fortzis est stètia betia de Orienti. Su chi est stètiu agatau in custa tumba, oi in parti funt allogaus in su museu archeològicu “Villa Abbas” de Sàrdara. In prus est documentada un’abitatzioni de edadi arromana.